Les paraules secretes de Ronald k. Feregan

En una regió d’Anglaterra que el pas del temps ha deixat com una incògnita va néixer un jove anomenat Ronald k. Feregan que va acabar els estudis de nombroses filologies diferents el mateix any, a la universitat de Londres, entre elles hi havia: l’anglesa, l’alemanya, la russa, l’hebrea, i moltes més, fent un record històric en número de filologies aprovades en una sola vida i en un interval tant curt de temps la revista “Lectors del nou mon” el va descriure com una nova idea d’entendre les lletres. Ronald k. Feregan semblava tenir un talent tant desenvolupat en el mon de l’escriptura que l’estrany seria que no s’hagués tornat tant famós i popular com ho va ser d’un bon principi. No va tardar més de dos anys en escriure els seu primer llibre havent acabat les llicenciatures... però el curt interval de temps que feia que es coneixia aquest autor per Anglaterra no va frenar les seves ventes, ja que el llibre tenia una peculiaritat, i és que tot aquell que s’entretenia a llegir-ne encara que fos un paràgraf no podia evitar començar a riure de manera descontrolada. Això va implicar un gran número d’aconteixements, les agrupacions de psicòlegs i traumatòlegs van aplicar el llibre ( de nom: “Riu i rialla que veuràs” ) a les seves teràpies i l’èxit va ser aclaparador, tots els pacients per molt deprimits o tristos o traumats que estiguessin començaven a riure, encara que menys intensament, però era un gran ajut en les seves teràpies. L’església va restar en contra, ja que deia que una obra així només podia ser obre del diable: “Aquest llibre te el diable tancat en l’interior: tot aquell que l’obre i en llegeix encara que sigui una paraula riu inevitablement sense saber ni tant sols el que s’està explicant. Podria fer riure una mare que a perdut el fill o una família que s’ha quedat sense casa per culpa d’un huracà, no te ni cap ni peus ha de ser cosa del diable” explicava el pare C. Clementí de Barcelona. Amb un índex de ventes no recordat en tota la història el llibre va conduir a Ronald k. Feregan a la fortuna, tot i així ell volia més fama que diners, així que va escriure un segon llibre després de l’edició número 973 del primer. Aquest segon llibre anomenat “Plora a cara meva que sinó ja t’he enxampat” ja no et provocava el riure sinó la tristesa, l’èxit de ventes serà recordat per tots els temps. Tot el moviment intel·lectual d’aquell present es va centrar en la capacitat per transmetre sentiments de Ronald k. Feregan en la seva obra. No hi havia excepció, tot aquell que llegia el llibre queia en la més profunda tristesa, i aquesta durava tant com temps haguessis invertit en fullejar les pàgines d’aquest segon llibre. Tot i l’eixordador nombre de vendes, aquest va tenir més polèmica que l’anterior, per que alguna gent que va aconseguir acabar-se el llibre es va limitar a passar-se tota la vida assegut a una butaca plorant desconsoladament o fins i tot van haver-hi varis casos de suïcidi en que es va trobar l’edició número 2 de “Plora a cara meva que sinó ja t’he enxampat” a casa dels difunts.
En un principi Ronald k. Feregan n’estava molt orgullós de la seva obra, però s’havia que a causa de la influència que aquesta tenia sobre els lectors els llibres no podien ser traduïts per ningú a altres llengües, i tot i que a ell no li hauria costat cap mena de problema fer-ho, va tenir una idea millor. Escriuria un tercer llibre, resum dels altres dos que et faria riure o plorar depenent de si llegies una pàgina parell o imparell i a més a més, podria llegir-se en qualsevol llengua coneguda per l’home: “La lectura a partir d’ara no tindrà límits, aconseguiré que fins i tot un nen de Nigèria analfabet pugui llegir la meva obra” expressava l’autor. No va tardar massa en publicar-lo, aquest cop l’èxit va ser a nivell mundial, tots els països van haver de duplicar la producció de paper per satisfer les demandes. Tot semblava anar-l’hi be a Ronald k. Feregan, però hi havia alguns que potser per què era veritat o potser per què li tenien enveja van començar a explicar històries en que l’autor sortia culpable d’actes delictius, per exemple, un policia de Manchester va denunciar a Ronald per haver-se saltat un semàfor i haver-se resistit de manera “passiva” “Vaig veure que un cotxe es saltava un semàfor en vermell a les altures del carrer Dairet número 2. Quan em vaig acostar per preguntar-li el nom després d’indicar-li que s’aturés amb les llums ja ho vaig veure que es tractava d’en Ronald k. Feregan, tothom coneix la seva cara, l’hi anava a perdonar la multa i tot, però al acostar-m’hi per preguntar-l’hi les dades em va deixar veure un full on hi havia no se que escrit, la qüestió es que quan vaig obrir els ulls ja era de nit... m’havia quedat dormit a l’acera!” aquestes acusacions i d’altres més entre les quals n’hi havia una d’un home que mentre comprava el pa al supermercat havia recollit un full del terra hi havia començat a actuar com una gallina durant més de tres hores sense que ningú pogués aturar-lo. Això va fer sospitar a la policia i van retenir a Ronald k. Feregan acusat d’atemptar en contra dels drets humans de les persones. Tres dies van passar fins que van descobrir el cadàver del cel.lador amb els de dos policies més a la masmorra, fins que no van morir-ne tres ningú es va donar compte que podia ser que a la paret hi hagués una inscripció que provoqués la mort al llegir-la. Van haver de tapiar la masmorra per que ningú pogués llegir aquell missatge de mort mai més i Ronald k. Feregan va escapar-se utilitzant els seus coneixements sobre les paraules. Des d’aquest moment Ronald k. Feregan estava en busca i captura a tots els països del mon. Alguns deien que l’havien vist, alguna vegada es sentia algun cas de persones que s’havien quedat dormides profundament en llocs i hores poc convencionals, del que sospitaven que l’autor més gran de tots els tems havia passat per allà. Moltes van ser les històries però la qüestió es que ningú va tornar a saber res d’aquella persona coneguda anteriorment com “el senyor de les paraules secretes” . Potser l’avarícia l’havia pogut en aquella situació amb el policia, el fet de comprovar que el seu coneixement era més gran del que ningú s’imaginava, o potser va fer servir les seves capacitats per amagar alguna cosa dins el cotxe que no volia que ningú veiés... Fins al cap de 150 anys, que uns historiadors especialitzats en la obra de Ronald k. Feregan van trobar prop d’Indonèsia un llibre en blanc, firmat per l’autor. Van tardar dos anys en donar amb la resposta, quan a Philip J. Clarck se li va acudir escriure “hola” a la primera plana del llibre, i aquest li va respondre “hola” i després d’una llarga conversa amb ell Philip J. Clarck va assegurar que aquell llibre era la memòria de Ronald k. Feregan als 96 anys, aquell home havia sigut capaç de transcriure tots els seus sentiments, sensacions i coneixements en un llibre que ara era ell, havia aconseguit perdurar després de la seva pròpia mort transformat en un llibre capaç d’aprendre, i com estava escrit en full cristal·lí d’armeni no es feia malbé... Ronald k. Feregan va aconseguir el que ningú més havia aconseguit, la immortalitat.